Surfers Paradise

Després de la primera setmana d’uni i d’un matí intens de surf, vam decidir fer un dinar al meu apartament.

La veritat és que va ser perfecte; temperatura ideal perquè havia plogut, menjar de qualitat i companyia molt agradable. A més, estar a davant del mar no té preu perquè per dolent que sigui el teu dia, només has de sortir a contemplar-lo una estona, amb un vol de cereals i fruita, i al cap d’uns minuts ja pots tornar a engegar. Et transmet molta tranquil·litat i et fa sentir bé.

Aquests últims tres dies hem fet força surf i hem estat bastant a l’aigua. Una de les tardes que vam fer surf va ser increïble... No per les onades ni per la meva habilitat fent surf, sinó pel dofí que saltava per allà. Hi havia moments que ni agafaves onades i simplement et limitaves a contemplar com el dofí nedava amunt i avall. Hi va ver un instant en el que un noi que estava fent surf a prop meu va agafar una onada i en aquell moment el dofí va saltar. Tenir un dofí saltant a menys de cinc metres és impressionant... I veure com per culpa del dofí el noi va haver de saltar de la taula encara més... Aquella tarda ja tan me feia si agafa més o menys onades, només estava pendent d’on anava el dofí. Des de ben petita que un dels meus somnis és nedar amb dofins i, tot i que encara no ho he pogut fer mai, aquella tarda va ser el dia que més a prop he estat d’aconseguir quelcom semblant. De fet, vaig plorar bastant quan el vaig veure; era com una sensació que em recorria tot el cos i que no podia controlar. Potser algú pensarà que és una tonteria però, tenir a l’abast un somni, i sentir que estàs a punt de complir-lo, és molt emocionant. 

Després de tot això, vam decidir anar a Surfers Paradise a sopar i a sortir una mica per allà. La Caroline hi viu i sempre ve ella a on som nosaltres i vam dir que per una nit aniríem nosaltres a veure-la, ja que encara no havíem vist el seu apartament :)

Surfers Paradise és una de les ciutats més turístiques i típiques de la Gold Coast. No va ser fins a la dècada dels 50 que aquesta va començar a créixer exponencialment amb la construcció dels primers gratacels arran de la costa. Actualment, els gratacels en són el seu tret característic i, de fet, és el que la fa especial.

Vaig arribar a Surfers Paradise gairebé de nit i, després d’anar a comprar una mica de menjar i de voltar pels carrers replets de gent un dissabte al vespre, vam arribar a l’apartament de la Caroline. Està en el 16è pis d’un dels gratacels més alts, just davant de la platja, i ofereix unes vistes que són espectaculars.

El perfil de gent que surt de festa per Surfers és força divertit... Les noies van amb uns vestits que ensenyen més del que tapen i és una barreja entre voler anar súper arreglades combinat amb anar vestides bàsicament per ensenyar. Jo no havia vist mai res semblant però es veu que aquí arreglar-se per sortir vol dir això... Nosaltres érem els bitxos estranys que anàvem amb pantalons curts i samarretes normals i corrents... Tot i així, ens ho vam passar bé :)

Quan camines per la ciutat de Surfers no ets realment conscient de la bestiesa que signifiquen els gratacels que s’alcen a davant del mar. Simplement ho veus com una ciutat explotada més.

Ara bé, quan camines per la platja quedes totalment impactada per la immensitat de la platja i pel fet de que algú decidís rebentar-la amb la construcció d’aquests gratacels. És increïble el contrast entre una platja preciosa, molt neta i amb unes onades espectaculars, que queda coberta per l’ombra d’uns gratacels quan el sol comença a tombar. És una sensació una mica contradictòria en el sentit de que, al mateix temps que quedes bocabadat per l’espectacularitat dels gratacels units amb la platja, també sents que han espatllat un lloc que realment podria fer honor al seu nom...

Surfers Paradise és una ciutat que, si més no, s’ha de veure una vegada. Encara que no sigui el lloc més bonic d’Austràlia, val la pena passar-hi unes hores només per poder sentir aquesta barreja de sentiments.

Una abraçada gran!