Living a dream - Part 1

Dolphins in Fingal Head

Diumenge dia 22 de Juny em vaig llevar i feia un dia espectacular... El sol brillava i tenia moltes ganes d’anar a fer surf (per variar una mica). Ningú volia fer massa res; uns dormien, uns volien prendre el sol i ningú estava massa actiu.

La previsió d’onades era un desastre i a tot arreu pintava molt pla... Tot i així, vaig decidir que me n’aniria a Fingal Head una estona per veure si tenia sort amb les onades i, en cas de que no estigués bé per fer surf, almenys estaria en un lloc que és preciós i hagués anat a caminar una estona per la platja i a nedar.

Quan vaig arribar a Fingal, com era d’esperar hi havia unes onades de pena... O petites o que tancaven en bloc i no podies fer massa res... Ara bé, es podien veure dofins nedant i saltant una mica mar endins i vaig decidir anar a l’aigua amb la taula de totes maneres per veure si els podia enganxar de prop.

Vaig estar nedant força estona i els dofins havien marxat força lluny i ni de broma que podia anar nedant fins a on eren ells. Primer perquè estava sola, segon perquè la corrent estava forta i tercer perquè és un lloc que normalment hi ha taurons. Tot i així, vaig començar a nedar força endins i de cop vaig començar a veure dofins altre cop. Estaven una mica lluny, i es van acostar fins que finalment estaven a uns 15 metres de mi. Vaig fer uns quants vídeos i estava súper emocionada... No havia tingut mai dofins tan a prop i menys en estat salvatge.

Llavors els dofins es van començar a moure mar endins altre cop i jo vaig tornar nedant per estar una mica més a prop de la costa. Dos nois que estaven fent surf em van demanar a veure què tal m’havia anat perquè em van veure nedar lluny amb tots els dofins a prop. Jo els hi vaig demanar si en cas de que decidís nedar encara més endins era perillós per tema tornar i em van dir que potser millor que ho fes amb una taula més gran. Em va veure plorant i em van dir que realment tenir dofins a prop és quelcom increïble. Ho corroboro jaja. Em van demanar a veure si m’havia tirat a l’aigua i els hi vaig dir que no perquè crec que els dofins no estaven acostumats a que estigués allà així que no volia molestar-los massa... Vaig pensar que si en algun moment se m’estaven una estona pel voltant i els veia que m’acceptaven allà amb ells, llavors si que em tiraria a l’aigua a nedar :)

Després d’aquest primer contacte vaig estar una estona agafant onades mentre els dofins estaven saltant força lluny. De cop vaig veure que es tornaven a acostar així que me’n vaig anar a nedar una mica endins altre cop. Aquesta vegada marxaven i no s’estaven gaire a prop i vaig pensar que potser no estaven còmodes amb mi per allà voltant i vaig començar a nedar altre cop cap a prop de la costa. Estaven molt calmats i la veritat és que no volia que estiguessin incòmodes per culpa meva. 

Just giro la taula per començar a nedar i veig el primer dofí que se m’acosta; veig com surt l’aleta just davant de la meva taula. M’assec a la taula de surf i estava envoltada de dofins... Em passaven per sota la taula, se’m creuaven per tot arreu... Estava flipant... N’hi havia molts i estaven tots nedant al meu voltant... De fet pensava que estaven intentant tocar-me o alguna cosa perquè de veritat que els tenia a menys de 10 centímetres... De cop dos dofins em va passar just per davant i mentre mirava cap a la dreta tenia un dofí gegant que m’apareixia per l’esquerra... No donava l’abast jaja.

Em vaig tirar a l’aigua amb la càmera i, tot i que l’aigua no estava tan clara com m’hagués agradat, podia veure els dofins com nedaven súper a prop meu... Increïble, la veritat és que no tinc ni paraules per descriure-ho... Estava molt emocionada, el cor em bategava molt ràpid i estava plorant com una nena petita... Hi havia un dels dofins que tenia una aleta mossegada... Em va fer molta cosa quan el vaig veure. No tinc ni idea dels motius pels quals tenia l’aleta trinxada però jo crec que pot ser o bé per una baralla amb algun animalot més gran o per culpa de les reixes pels taurons que estan posades en algun lloc de la costa...

Hi va haver un moment que estava com bloquejada perquè estava tota sola envoltada de dofins que no paraven de nedar al meu voltant i els sentia respirar, m’esquitxaven quan respiraven. És una sensació molt gran sentir els dofins respirar al teu costat... Són els animals més preciosos del món...

Llavors els dofins van començar a moure’s una mica endins i jo vaig tornar plorant cap a on eren els dos nois fent surf... Em van veure plorant altre cop i es van posar a riure jaja molt macos la veritat em van demanar si era la primera vegada que els tenia tan a prop i bàsicament em van dir que esperaven que tingués bons vídeos dels dofins :)

Vaig sortir de l’aigua al cap d’una estona i em vaig asseure a la sorra... No em podia creure el que m’havia passat aquell matí... Em sentia la persona més feliç del món... Vaig estar una estona asseguda a la sorra mirant i admirant el mar, pensant en els dofins i pensant que havia tingut molta sort de poder-los tenir tan a prop.

Estar a l’aigua tota sola amb dofins salvatges és una experiència que no oblidaré mai... Va ser un regal immillorable. He complert un somni i, la millor part, és que probablement tornaré a tenir dofins a prop quan torni a anar a fer surf a Fingal... És casa seva, viuen allà. Potser no els tindré a tocar però seguiran transmetent energia positiva mentre estàs fent surf. No sé si mai podré nedar amb dofins sense sentir el que sento cada cop que els veig, sense plorar i sense sentir que sóc la persona més afortunada del món... 

Vull ser un dofí. 

https://www.youtube.com/watch?v=M1c8BRVL2pE

Blue Mountains Climbing Trip

Blue Mountains és una de les regions muntanyoses més característiques d’Austràlia i són un seguit de muntanyes situades a un parell d’hores de Sydney. Són conegudes per la boira blava que apareix al seu voltant quan es barregen els rajos de sol amb les gotes d’oli alliberades pels arbres d’eucaliptus que cobreixen les valls i altiplans de la zona.

El diumenge quan vaig plegar de treballar, ja tenia els meus amics a punt per venir-me a buscar i començar a conduir cap a Blue Mountains. Vam marxar de Tugun a les 22:30 i, després de vàries parades per menjar i beure alguna cosa, vam arribar a Katoomba a les 9 del matí. Jo vaig marxar de Tugun amb febre i tot el viatge va ser un continu de calor, fred, son. Al final, però, va valdre la pena i tot i que el primer dia era un moc amb potes, vaig anar millorant jaja.

Abans de marxar cap a Blue Mountains vaig tenir una setmana una mica estressant i crec que és per això que vaig agafar febre. Primer, just arribar de Yamba vaig rebre un missatge dient que el meu germà havia tingut un accident amb parapent. Segon, el divendres rebia un correu dient que em quedava sense visat en 3 dies si no enviava uns papers. Culpa de la uni que va enviar els papers malament i tenia menys de mitja hora per trucar a tot arreu per aconseguir que m'enviessin el que tocava per poder-ho enviar a immigració; bàsicament perquè era divendres i a tot arreu està tancat els caps de setmana i perquè dilluns era festa així que ho necessitava tot el mateix divendres jaja. Tota una aventura vaja... Sort que al final em van enviar els papers que necessitava i torno a ser una immigrant legal jaja.

Dia 1: 9 de Juny de 2014

Blackheath - Shipley Upper

Just quan vam arribar, ens vam dirigir cap a Blackheith, un poble a uns 10 minuts de Katoomba, per anar a escalar a un sector que es diu Shipley Upper. Esmorzar en el bar que va ser el bar del cafè matinal per els meus companys, uns 15 minuts d’aproximació caminant i ja estàvem a la paret assolellada a punt per escalar a una temperatura bastant més freda que Gold Coast. De fet és hivern i Blue Mountains no és clima subtropical així que força fred jaja.  

Vam escalar durant el matí, sense haver dormit, i jo amb un refredat bastant admirable vaig acabar caminant sota la pluja perquè es va posar a diluviar de cop mentre estàvem escalant... Tota una aventura tenint en compte que la quantitat de roba que tinc disponible aquí a Austràlia és mínima i que estava amb febre jaja.

Ens vam dirigir cap a Katoomba de nou, que és a on dormiríem els propers 6 dies. Primer vam passar pel supermercat, vam fer una migdiada de 20 minuts al cotxe perquè havíem d’esperar que en Rob estigués a casa per obrir-nos, i seguidament vam instal·lar-nos a casa seu.

Tots estàvem desitjant arribar a una casa per escapar una mica del fred i tenir un lloc calent per dormir... Fail jaja. Casa d’en Rob i la Vanessa era un congelador, feia el mateix fred que a fora però la part positiva és que almenys no ens mullàvem i teníem una dutxa d’aigua calenta al dia :)

Dia 2: 10 de Juny de 2014

Backheath - Centennial Glen

El dimarts vam anar a Centennial Glen, que és un altre sector d’escalada. Vam decidir anar allà perquè plovia i per tant era dels únics llocs que estava protegit de la pluja. Per arribar al sector havies de travessar una cascada d’aigua per sota que, amb la pluja que queia, no va suposar cap problema tenint en compte que ja estàvem molls jaja. Sort que a sota la cova res de pluja i vam poder escalar.

Dia 3: 11 de Juny de 2014

Blackheath - Shipley Upper

El dimecres vam tornar a Shipley Upper perquè havíem de recuperar les cintes que havíem deixat a la via el dilluns quan se’ns va posar a ploure. Vam fer un parell de vies i ens en vam anar cap a Bardens Lookout.

Mount Victoria - Bardens Lookout

Aquest sector està situat a Mount Victoria i la veritat és que és una passada. El lloc és preciós i quan escales tens un paisatge increïble al darrere. Les vies són força llargues, que és el que a mi m’agrada, i hi tocava una mica el sol així que perfecte!

Dia 4: 12 de Juny de 2014

Katoomba area - Boars Head - Dirty Rotten Pig route

El dijous amb en Nick vam decidir que aniríem a fer via llarga (me la devia) i ens vam dirigir cap a un penya-segat que es diu Boars Head. Els altres no volien fer via llarga, de fet sempre sóc l’única que vol fer parets de més de 100 metres, i per tant se’n van anar a un altre sector.

En Nick i jo, tot i així, vam començar el que va ser el meu millor dia a Blue Mountains. Vam arribar al Boars Head i ens quedaven uns 4 ràpels per endavant abans de començar a escalar. La cosa pintava bé i, després de fer el primer ràpel i caminar una mica per buscar el segon, ens vam trobar amb una escletxa estreta per la que havíem de passar si volíem arribar al següent ràpel. De fet, crec que hi ha una altra opció però aquesta opció era mil vegades millor només pel fet de que ens havíem d’arrossegar una mica per la pedra per intentar passar.

El ràpel molt divertit i el següent ràpel també. Després de l’últim ràpel vam caminar una mica vorejant la muntanya i vam arribar al peu de via. Ens quedàvem unes quantes hores d’escalada i la cosa cada cop pintava millor :D la via semblava molt maca des de baix i vam començar a escalar.

El primer llarg molt bonic, però el segon i el tercer encara més. El segon una mica més dur de l’esperat pel fet de que els parabolts estan força allunyats i els passos són força tècnics. Tot i així, molt contenta per haver-lo fet sense cap caiguda i per mantenir la calma en un pas difícil quan tens el parabolt sota els peus i el següent encara no els tens ni a prop jaja.

El tercer llarg va ser el més maco de tots amb diferència. Escalaves molt proper a l’altra cara de la muntanya i totes les formacions eren increïbles. A més, el sol començava a tocar-nos una mica després d’un matí ventós i gèlid en una paret que estava a l’ombra jaja.

Vam acabar els tres primers llargs i vam fer un petit descans al sol per admirar el paisatge. Llavors vam haver de caminar una mica i ens esperava l’últim llarg que suposadament havia de ser el més fàcil de tots.

Abans de començar amb en Nick fèiem broma dient a veure quantes cintes necessitaria per obrir l'últim llarg; 25m 5 cintes? 2 cintes? I efectivament, dos químics per 25 metres de via jaja. El cas és que començo a escalar i quan estic a un parell de metres del terra, amb 8 metres per endavant abans d’arribar a poder xapar el primer químic, se’m trenca la roca en la que tenia el peu dret i de cop em trobo al terra amb en Nick que em té agafada per una cama. Va ser molt ràpid i per mi és com si m’hagués desmaiat i m’hagués aixecat al terra; de cop escalava i de cop era al terra i ni em vaig adonar del que va passar. La meva primer pregunta quan vaig veure la cara d’en Nick va ser: what has happened so fast? I tinc la imatge d’en Nick màxim estressat dient: oh I’m so glad you didn’t fall more... Bàsicament perquè em vaig quedar a un metre del precipici entremig d’un arbre i amb en Nick que em va mig agafar al vol jaja.

Em vaig aixecar i estava bé, una mica de sang al braç, una mica de rascades vàries i cops per tot arreu, bàsicament un cop fort i una ferida més important a la cama esquerra, i en Nick amb un cop al cap d’haver caigut a terra amb mi per agafar-me. Res més :) podia moure’m bé i nomes em feia una mica de mal la cama així que vaig tornar-hi sense pensar-m’ho gaire. De fet, no era massa conscient de que havia caigut, tot va anar molt ràpid i em vaig posar a escalar altre cop amb la imatge d’en Nick súper preocupat i jo rient perquè era com: wtf was that? Quan vaig xapar el primer químic, vaig veure que el següent tornava a estar força lluny (tenint en compte que n’hi havia dos en tota la via). Aquí vaig adonar-me que realment havia caigut, que la cama em feia mal i que havia d’arribar a dalt vigilant fort perquè si se’m tornava a trencar la roca a mig camí entre el primer i el segon químic, cauria gairebé al terra altre cop.

Finalment vaig arribar a dalt, vaig muntar tot i vaig esperar que en Nick pugés. Quan els dos vam ser a dalt ens vam posar a riure. Va ser boníssim parlar sobre com m’havia agafat al vol i sobre com no ens havia passat res quan podria haver sigut una bona caiguda. Vam riure durant molta estona i, tot i que segueixo sense tenir una imatge de jo caient, crec que la volada devia fer la seva impressió sobretot per en Nick que estava a baix jaja. La veritat és que encara tinc la cama una mica trinxada, però suposo que amb un parell de dies més de descans millorarà jaja.

Després de l’aventura, vam dinar en una mena de mirador des del que podíem veure el penya-segat que havíem escalat, mentre esperàvem que els nostres companys ens vinguessin a buscar.

Blackheath - Logan Brae

Ens quedaven un parell d’hores de sol i vam dirigir-nos cap a Logan Brae, un sector situat a Blackheath. El sector és una passada de maco, i vèiem com el sol es ponia deixant pas a una lluna plena gegant. Vam fer algunes fotos i ja ens vam dirigir cap a casa perquè se’ns feia de nit.

Dia 5: 13 de Juny de 2014

Bell Supercrag

El divendres vam anar a un sector que es diu Bell Supercrag i allà ens vam trobar amb uns quants amics més. El temps es va comportar i no ens va enganxar la pluja, així que vam poder estar tot el dia a l’aire lliure sense haver de mullar-nos.

Amb en Todd i en Martin, vam anar a explorar altres sectors per la zona, tot caminant pel peu del penya-segat seguint petjades d’animals. Llàstima que no en vam veure cap, hagués estat divertit trobar alguna que altra serp, cangur o ocellot jaja.

Dia 6: 14 de Juny de 2014

Blackheath - Porters Pass

El dissabte era el nostre últim dia d’escalada i la previsió era pluja. En Nick, en Todd i en Tom, van decidir anar a Centennial Glen altre cop i jo i en Martin ens en vam anar a Porters Pass. És un sector espectacular, les parets són increïbles i el to taronja-vermell que les caracteritza les fa molt boniques. Vam escalar unes vies molt maques i al final en Martin em va demanar que li ensenyés com muntar reunions. Li vaig estar explicant durant una estona i llavors ho vam posar en pràctica en una de les vies més maques del sector.

Ens vam estar una estona a dalt de la via, gaudint de les vistes i una mica preocupats pels núvols que s’acostaven perquè pintaven a tempesta de les grosses. Durant tot el dia vam estar a l’ombra desitjant que sortís el sol i, quan va sortir, resulta que estàvem penjats a dalt de la via a sota d’una teulada de roca que ens feia estar a l’ombra de nou jaja. Va ser divertit perquè just quan en Martin va començar a rapelar, ja hi tornava a haver ombra al peu de via. 

Matí immillorable i de cop eren les 4 de la tarda i teníem vàries trucades dels altres companys dient que ens esperaven al cotxe quan acabéssim. Vam començar a caminar, una mica ràpid per por a que ens enganxés la pluja, però amb alguna que altra parada per admirar com els pocs rajos de sol que hi havia travessaven els núvols que cobrien tota la vall i il·luminaven un parell de cases dispersades al mig de l’esplanada.  

Un dia perfecte en el que bàsicament vam acabar menjant pomes, tomàquets, plàtans i barretes de cereals (no ens quedava massa res de menjar) amb una visita final a la botiga de xocolata on treballa la Vanessa per assaborir una xocolata calenta després d’un dia fred escalant a l’ombra jaja.

Al vespre vam anar a fer el got amb uns altres amics que també estaven de vacances a Blue Mountains i, després d’organitzar i compartir fotos, ens vam acomiadar d’en Martin :)

Dia 7: 15 de Juny de 2014 

Tornada

Diumenge al matí vam esmorzar i cotxe cap a Gold Coast altre vegada. Tot i que la tornada es va fer llarga, almenys era de dia i havíem descansat prou com per conduir. Algun moment a recordar com el “FML” d’en Tom esperant per comprar menjar quan tots ja en teníem, els intents d’en Nick per estudiar al cotxe i una increïble posta de sol que ens va acompanyar després d’un dia plujós fent reviure uns tons taronges i liles espectaculars.

I aquí s’acaba el Blue Mountains Climbing Trip. Una bona aventura, amb històries per explicar i moments per recordar; uns dies que no crec que oblidi mai i un lloc que sempre serà un lloc on vull tornar :)

Una abraçada per tots i totes.