Sunrise at Mount Warning / Wollumbin

Mount Warning (o en terme aborigen Wollumbin) és una muntanya d’origen volcànic que està situada la regió de Northern Rivers a NSW, al sud-oest de Murwillumbah. És coneguda per ser la muntanya més alta de la zona, amb 1156 metres d’alçada, i per ser el primer lloc d’Austràlia que rep els rajos del sol quan aquest comença a sortir per la costa est. Això és degut a la proximitat de la muntanya amb el cap de Byron, que és el punt situat més a l’est d’Austràlia.

A les 2:50 de la matinada del dimarts em sonava el despertador perquè a les 3:00 havíem quedat amb la Nathalia per començar a conduir cap al Mount Warning (10 minuts per llevar-me és una mica just però havia d’intentar dormir el màxim possible). L’objectiu era veure sortir el sol i per tant caminar de nit per un camí que jo no coneixia i que ella no recordava ja que l’última vegada que hi va pujar va ser fa 8 anys i era de dia. Només teníem el meu frontal perquè la nit abans havia treballat i els meus companys ja dormien quan vaig arribar i no els hi vaig poder demanar una llanterna extra. Així que, amb un frontal i l'esperança de poder desenvolupar en algun moment visió nocturna, ens posàvem a caminar a les 4:00 del matí.

Cel estrellat, nit ideal amb temperatura per caminar amb pantalons curts i tirants i un camí més que evident de pedres que patinaven força per la humitat, era el que caracteritzava l’inici del que va ser un dia espectacular.

Vam començar l’ascensió gairebé corrent perquè teníem por de no enganxar la sortida del sol ja que la previsió que et donen és que en total pujar i baixar són entre 4 i 5 hores. Tot i així, també vam fer algunes parades per tancar el frontal, estar en silenci a les fosques i bàsicament sentir la tranquil·litat i la força que desprèn la muntanya i les estrelles. Al cap d’una hora i una mica més, però, ja arribàvem a la part final de l’ascensió en la qual has d’escalar una mica perquè són tot roques i deixa d’haver-hi camí. Divertida escalada amb dèficit de llum que la va complicar una mica més i a les 5:25 ja érem a dalt.

Hi havia bastanta boira i el vent feia que la temperatura baixés bastant comparat amb la que teníem quan vam començar a pujar. Vam haver d’abrigar-nos fort perquè encara faltaven com a mínim 45 minuts abans no sortissin els primers rajos de sol per donar-nos una mica d’escalfor. Vam poder posar la càmera en força bon lloc i sort, perquè al cap d’una estona va arribar més gent que també volia veure la sortida del sol.

És estrany però, fins i tot en un dimarts, hi havia força gent fent la mateixa excursió que nosaltres... És increïble, aquí a la Gold Coast sembla que ningú treballi jaja. De fet no em vull ni imaginar com deu estar de ple un cap de setmana que faci bon dia.

La sortida del sol va ser preciosa i vèiem com la boira s’estenia als nostres peus. Els núvols no van deixar que poguéssim veure el sol just quan sortia pel mar, però van aconseguir que es formessin colors bonics i imatges que valen la pena.

Quan el sol ja havia sortit del tot, ens van venir un parell de nois a demanar que els hi féssim una foto. La part interessant és que els dos nois em coneixien d’haver-me vist treballar al restaurant i jo estava flipant... Te’n vas a l’altra punta del món, te’n vas a escalar una muntanya de nit i al final t’acabes trobant algú que t’ha vist abans i que es recorda de tu jaja.

El sol ja estava enfilat i l’ambient començava a ser menys fred així que vam decidir començar a baixar altre cop. Durant la baixada, diferents arbrets saciaven una mica les ganes boges que tenia d’escalar perquè durant aquestes dues últimes setmanes no he pogut cap dia entre universitat, pràctiques i treballar tots els caps de setmana. La baixada va ser preciosa i el paisatge és espectacular. Cap animal ni caigudes a destacar però un dia increïble per recordar.

Wollumbin és un lloc sagrat per vàries comunitats Aborígens i, encara ara, segueix essent un lloc amb un significat cultural, tradicional i espiritual molt fort; és un lloc que segueix formant part de diferents cerimònies i rituals d’iniciació dels Bundjalung. La llegenda de la muntanya diu que Wollumbin era un ocell gegant que va ser travessat per la llança d’un guerrer i que els llamps i trons que habitualment s’observen a la muntanya són causats per guerrers lluitadors.

Sota les lleis dels Bundjalung, només certes persones que han estat escollides de manera específica, tenen el permís per estar en aquesta muntanya i, per tant, pujar fins al cim va en contra dels desitjos dels Bundjalung Elders.

Escric això perquè per mi és important reconèixer a les comunitats Aborígens que, com moltes d’altres comunitats, han sigut tractades de la manera més injusta possible. Quan vaig baixar del cim i ja ens dirigíem cap al cotxe, tenia una sensació contradictòria dins meu... Era com tristesa per haver pujat, i per tant haver anat en contra dels desitjos de les comunitats Aborígens, i felicitat per haver sentit l’acceptació i la força de la muntanya.

Tristesa també en el sentit de que t’adones que molta gent puja i respecta poquíssim l’entorn, aconseguint que s’erosioni cada vegada més. I alegria perquè per mi les muntanyes i la natura per mi són de les coses més importants i respectables que hi ha. T’omplen d’energia i et fan sentir la persona més feliç del món. No entenc com encara hi ha persones que poden deixar papers als terres, o que es poden permetre el luxe de rascar un arbre per escriure el seu nom. Gràcies a accions com aquestes, entre d’altres, ens trobem en el món que estem, aconseguint que cada dia tinguem menys llocs per gaudir de la força de la natura.

Només vull acabar dient que a mi la natura em fa ser millor persona, em fa veure el dia d'una altra manera i, si en algun moment pots transmetre aquesta sensació a les persones del teu voltant, val la pena pujar a una muntanya sempre que la respectis de totes les maneres possibles. Agrair a Wollumbin la força que desprèn tot i els maltractes que ha pogut rebre i agrair a les comunitats Aborígens la seva devoció i respecte cap a la natura. S’ha destruït i encara s’està destruint una cultura que és un exemple a seguir en molts aspectes. Potser no seria la persona escollida per pujar, però estic convençuda que la muntanya estava contenta amb la meva presència i admiració cap a la seva grandesa.