Després de la
primera setmana d’uni i d’un matí intens de surf, vam decidir fer un dinar al
meu apartament.
La veritat és que va ser perfecte; temperatura ideal perquè
havia plogut, menjar de qualitat i companyia molt agradable. A més, estar a
davant del mar no té preu perquè per dolent que sigui el teu dia, només has de
sortir a contemplar-lo una estona, amb un vol de cereals i fruita, i al cap
d’uns minuts ja pots tornar a engegar. Et transmet molta tranquil·litat i et fa
sentir bé.
Aquests últims tres
dies hem fet força surf i hem estat bastant a l’aigua. Una de les tardes que
vam fer surf va ser increïble... No per les onades ni per la meva habilitat
fent surf, sinó pel dofí que saltava per allà. Hi havia moments que ni agafaves
onades i simplement et limitaves a contemplar com el dofí nedava amunt i avall.
Hi va ver un instant en el que un noi que estava fent surf a prop meu va agafar
una onada i en aquell moment el dofí va saltar. Tenir un dofí saltant a menys
de cinc metres és impressionant... I veure com per culpa del dofí el noi va
haver de saltar de la taula encara més... Aquella tarda ja tan me feia si agafa
més o menys onades, només estava pendent d’on anava el dofí. Des de ben petita
que un dels meus somnis és nedar amb dofins i, tot i que encara no ho he pogut
fer mai, aquella tarda va ser el dia que més a prop he estat d’aconseguir
quelcom semblant. De fet, vaig plorar bastant quan el vaig veure; era com una
sensació que em recorria tot el cos i que no podia controlar. Potser algú
pensarà que és una tonteria però, tenir a l’abast un somni, i sentir que estàs
a punt de complir-lo, és molt emocionant.
Després de tot
això, vam decidir anar a Surfers Paradise a sopar i a sortir una mica per allà.
La Caroline hi viu i sempre ve ella a on som nosaltres i vam dir que per una
nit aniríem nosaltres a veure-la, ja que encara no havíem vist el seu
apartament :)
Surfers Paradise és
una de les ciutats més turístiques i típiques de la Gold Coast. No va ser fins
a la dècada dels 50 que aquesta va començar a créixer exponencialment amb la
construcció dels primers gratacels arran de la costa. Actualment, els gratacels
en són el seu tret característic i, de fet, és el que la fa especial.
Vaig arribar a
Surfers Paradise gairebé de nit i, després d’anar a comprar una mica de menjar
i de voltar pels carrers replets de gent un dissabte al vespre, vam arribar a
l’apartament de la Caroline. Està en el 16è pis d’un dels gratacels més alts,
just davant de la platja, i ofereix unes vistes que són espectaculars.
El perfil de gent
que surt de festa per Surfers és força divertit... Les noies van amb uns
vestits que ensenyen més del que tapen i és una barreja entre voler anar súper
arreglades combinat amb anar vestides bàsicament per ensenyar. Jo no havia vist
mai res semblant però es veu que aquí arreglar-se per sortir vol dir això... Nosaltres
érem els bitxos estranys que anàvem amb pantalons curts i samarretes normals i
corrents... Tot i així, ens ho vam passar bé :)
Quan camines per la
ciutat de Surfers no ets realment conscient de la bestiesa que signifiquen els
gratacels que s’alcen a davant del mar. Simplement ho veus com una ciutat
explotada més.
Ara bé, quan
camines per la platja quedes totalment impactada per la immensitat de la platja
i pel fet de que algú decidís rebentar-la amb la construcció d’aquests
gratacels. És increïble el contrast entre una platja preciosa, molt neta i amb
unes onades espectaculars, que queda coberta per l’ombra d’uns gratacels quan
el sol comença a tombar. És una sensació una mica contradictòria en el sentit
de que, al mateix temps que quedes bocabadat per l’espectacularitat dels
gratacels units amb la platja, també sents que han espatllat un lloc que realment
podria fer honor al seu nom...
Surfers Paradise és
una ciutat que, si més no, s’ha de veure una vegada. Encara que no sigui el
lloc més bonic d’Austràlia, val la pena passar-hi unes hores només per poder
sentir aquesta barreja de sentiments.
Una abraçada gran!