Mount Warning (o en
terme aborigen Wollumbin) és una muntanya d’origen volcànic que està situada la
regió de Northern Rivers a NSW, al
sud-oest de Murwillumbah. És coneguda per ser la muntanya més alta de la zona,
amb 1156 metres d’alçada, i per ser el primer lloc d’Austràlia que rep els
rajos del sol quan aquest comença a sortir per la costa est. Això és degut a la
proximitat de la muntanya amb el cap de Byron, que és el punt situat més a
l’est d’Austràlia.
A les 2:50 de la
matinada del dimarts em sonava el despertador perquè a les 3:00 havíem quedat
amb la Nathalia per començar a conduir cap al Mount Warning (10 minuts per
llevar-me és una mica just però havia d’intentar dormir el màxim possible). L’objectiu
era veure sortir el sol i per tant caminar de nit per un camí que jo no
coneixia i que ella no recordava ja que l’última vegada que hi va pujar va ser
fa 8 anys i era de dia. Només teníem el meu frontal perquè la nit abans havia
treballat i els meus companys ja dormien quan vaig arribar i no els hi vaig
poder demanar una llanterna extra. Així que, amb un frontal i l'esperança de poder desenvolupar en algun moment visió nocturna, ens posàvem a caminar a les 4:00 del matí.
Cel estrellat, nit
ideal amb temperatura per caminar amb pantalons curts i tirants i un camí més
que evident de pedres que patinaven força per la humitat, era el que
caracteritzava l’inici del que va ser un dia espectacular.
Vam començar
l’ascensió gairebé corrent perquè teníem por de no enganxar la sortida del sol
ja que la previsió que et donen és que en total pujar i baixar són entre 4 i 5
hores. Tot i així, també vam fer algunes parades per tancar el frontal, estar
en silenci a les fosques i bàsicament sentir la tranquil·litat i la força que
desprèn la muntanya i les estrelles. Al cap d’una hora i una mica més, però, ja
arribàvem a la part final de l’ascensió en la qual has d’escalar una mica
perquè són tot roques i deixa d’haver-hi camí. Divertida escalada amb dèficit
de llum que la va complicar una mica més i a les 5:25 ja érem a dalt.
Hi havia bastanta boira i el vent feia que la temperatura baixés bastant comparat amb la que teníem quan vam començar a pujar. Vam haver d’abrigar-nos fort perquè encara faltaven com a mínim 45 minuts abans no sortissin els primers rajos de sol per donar-nos una mica d’escalfor. Vam poder posar la càmera en força bon lloc i sort, perquè al cap d’una estona va arribar més gent que també volia veure la sortida del sol.
És estrany però, fins i tot en un dimarts, hi havia força gent fent la mateixa excursió que nosaltres... És increïble, aquí a la Gold Coast sembla que ningú treballi jaja. De fet no em vull ni imaginar com deu estar de ple un cap de setmana que faci bon dia.
La sortida del sol
va ser preciosa i vèiem com la boira s’estenia als nostres peus. Els núvols no
van deixar que poguéssim veure el sol just quan sortia pel mar, però van
aconseguir que es formessin colors bonics i imatges que valen la pena.
Quan el sol ja
havia sortit del tot, ens van venir un parell de nois a demanar que els hi
féssim una foto. La part interessant és que els dos nois em coneixien d’haver-me
vist treballar al restaurant i jo estava flipant... Te’n vas a l’altra punta
del món, te’n vas a escalar una muntanya de nit i al final t’acabes trobant
algú que t’ha vist abans i que es recorda de tu jaja.
El sol ja estava enfilat
i l’ambient començava a ser menys fred així que vam decidir començar a baixar
altre cop. Durant la baixada, diferents arbrets saciaven una mica les ganes
boges que tenia d’escalar perquè durant aquestes dues últimes setmanes no he
pogut cap dia entre universitat, pràctiques i treballar tots els caps de
setmana. La baixada va ser preciosa i el paisatge és espectacular. Cap animal
ni caigudes a destacar però un dia increïble per recordar.
Wollumbin és un
lloc sagrat per vàries comunitats Aborígens i, encara ara, segueix essent un
lloc amb un significat cultural, tradicional i espiritual molt fort; és un lloc
que segueix formant part de diferents cerimònies i rituals d’iniciació dels
Bundjalung. La llegenda de la muntanya diu que Wollumbin era un ocell gegant
que va ser travessat per la llança d’un guerrer i que els llamps i trons que
habitualment s’observen a la muntanya són causats per guerrers lluitadors.
Sota les lleis dels
Bundjalung, només certes persones que han estat escollides de manera
específica, tenen el permís per estar en aquesta muntanya i, per tant, pujar
fins al cim va en contra dels desitjos dels Bundjalung
Elders.
Escric això perquè
per mi és important reconèixer a les comunitats Aborígens que, com moltes d’altres
comunitats, han sigut tractades de la manera més injusta possible. Quan vaig
baixar del cim i ja ens dirigíem cap al cotxe, tenia una sensació
contradictòria dins meu... Era com tristesa per haver pujat, i per tant haver
anat en contra dels desitjos de les comunitats Aborígens, i felicitat per haver
sentit l’acceptació i la força de la muntanya.
Tristesa també en
el sentit de que t’adones que molta gent puja i respecta poquíssim l’entorn, aconseguint
que s’erosioni cada vegada més. I alegria perquè per mi les muntanyes i la
natura per mi són de les coses més importants i respectables que hi ha. T’omplen
d’energia i et fan sentir la persona més feliç del món. No entenc com encara hi
ha persones que poden deixar papers als terres, o que es poden permetre el luxe
de rascar un arbre per escriure el seu nom. Gràcies a accions com aquestes,
entre d’altres, ens trobem en el món que estem, aconseguint que cada dia
tinguem menys llocs per gaudir de la força de la natura.
Només vull acabar dient que a mi la natura em fa ser millor persona, em fa veure el dia d'una altra manera i, si en algun moment pots transmetre aquesta sensació a les persones del teu voltant, val la pena pujar a una muntanya sempre que la respectis de totes les maneres possibles. Agrair a Wollumbin la força que desprèn tot i els maltractes que ha pogut rebre i agrair a les comunitats Aborígens la seva devoció i respecte cap a la natura. S’ha destruït i encara s’està destruint una cultura que és un exemple a seguir en molts aspectes. Potser no seria la persona escollida per pujar, però estic convençuda que la muntanya estava contenta amb la meva presència i admiració cap a la seva grandesa.
Només vull acabar dient que a mi la natura em fa ser millor persona, em fa veure el dia d'una altra manera i, si en algun moment pots transmetre aquesta sensació a les persones del teu voltant, val la pena pujar a una muntanya sempre que la respectis de totes les maneres possibles. Agrair a Wollumbin la força que desprèn tot i els maltractes que ha pogut rebre i agrair a les comunitats Aborígens la seva devoció i respecte cap a la natura. S’ha destruït i encara s’està destruint una cultura que és un exemple a seguir en molts aspectes. Potser no seria la persona escollida per pujar, però estic convençuda que la muntanya estava contenta amb la meva presència i admiració cap a la seva grandesa.
